diumenge, 23 de juny de 2013

Valencià-iber o, de nou, la llengua dels valencians

Vinyeta d'Ortifus al Levante-EMT (imatge de Twitter)
La notícia era més aviat pròpia de la ciència-ficció: el valencià té origen en l'iber. La proposta del Partit Popular de la Comunitat Valenciana del 13 de juny de 2013 així ho afirmava, amb una quantitat brutal d'errades ortogràfiques i gramaticals (segons la normativa vigent): els més reputats i independents filòlegs i lingüistes fonamenten les atrocitats que s'hi proposen. Però quins filòlegs i lingüistes donen suport a aquesta proposta? Potser Bernard Weiss?

Abans d'entrar en matèria, voldria recordar dos coses bàsiques:

1.- L'iber és una llengua aïllada, independent de l'indoeuropeu, tot i que hi ha investigadors que la vinculen al protobasc (hipòtesi del bascoiberisme). A més, l'iber s'estenia per l'est i el sud-est de la Península, des dels Pirineus a la costa de Granada.

2.- Les llengües romàniques comencen a formar-se com una evolució del llatí vulgar i fins al segle IX no es podria parlar de "llengües romàniques". El llatí, però, no té un origen desconegut: és una llengua indoeuropea. A més, la conquesta d'Hispània pels romans va del segle III aC al segle I aC.

Això dit, és evident que una llengua romànica no pot provindre d'una llengua desconeguda, i que aquesta mateixa llengua no pot originar-se al segle VI aC (com proposa el Partit Popular), abans de la romanització de la Península Ibèrica. En resum, aquesta proposta de vinculació del valencià a l'iber és insostenible històricament i filològica.

Un altre problema d'aquesta proposta és, de nou, el "problema de la llengua". Problema que no té ningú excepte alguns governants del territori estatutàriament anomenat Comunitat Valenciana. Aquest problema, creat expressament per a dinamitar el valencià, ja va ser superat fa dècades pels lingüistes i filòlegs (en el cas que això haja suposat, efectivament, un problema). En qualsevol cas, aquestos personatges polítics tornen a carregar contra la llengua dels valencians, per avorriment, per interés polític o per ignorància. I, aquí, tornem a explicar, des de la lingüística, què passa amb el valencià.


Què passa amb el valencià?

En primer lloc, hem de deixar de banda qüestions de caire polític que no tenen res a veure amb la llengua. Els filòlegs i els lingüistes afirmen que la llengua que es parla a l'actual territori estatutàriament denominat Comunitat Valenciana és una llengua romànica (és a dir, derivada del llatí vulgar) i que no només es parla al País Valencià.

L'ens normatiu del valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (així es reconeix al punt huité de l'article sisé de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana), afirma al Dictamen del 9 de febrer de 2005 que
[...] la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals).
Per tant, el "valencià", com reconeixen tots els investigadors (els investigadors seriosos, evidentment), és la llengua que es parla a Catalunya, País Valencià, Illes Balears, entre d'altres llocs.


Qüestions lingüístiques bàsiques

El primer que s'ha de tindre present en tot aquest debat és la diferència entre "langue" i "parole" de Ferdinand de Saussure, que es recull al Curs de Lingüística General (1916), i que posteriorment serà matisat per Coseriu i per Chomsky. Per a Saussure, i de forma molt sintetitzada, la llengua ("langue") és un sistema abstracte de normes lingüístiques que es realitza, es materialitza, a través de la parla ("parole"). És a dir, la comunicació entre els parlants és possible únicament a través de la parla ("parole") i no de la llengua ("langue"), que són les normes interioritzades pels parlants.

Que jo puga escriure aquest text es deu al fet que tinc interioritzada la "langue", i per això puc produir una "parole" escrita, en aquest cas. Altrament dit, tota llengua (com a conjunt abstracte) només es pot materialitzar a través dels parlars (per no utilitzar el terme "dialecte"). La llengua és doncs un referent, inexistent fora del paper.

Aquesta llengua ("langue") es fixa habitualment en normatives, tot i que no passa en tots els casos (com per exemple, en anglés, llengua que no té una acadèmia que la regule). Hem de diferenciar diferents conceptes en la normativització de la llengua ("langue"). Aquesta llengua pot ser endonormativa (si segueix un model de les parles pròpies) o exonormativa (si segueix el model de parles alienes), monocèntrica (si només segueix el model d'una parla) o policèntrica (si segueix el model de diferents parles). A més, aquesta llengua pot ser mononormativa (si la llengua és regulada només per una normativa) o polinormativa (si la regulen diferents normatives)

L'espanyol ha sigut tradicionalment una llengua ("langue") endonormativa (per als parlants d'Espanya; per a un mexicà seria exonormativa) i monocèntrica (es basava en el model lingüístic dels dialectes septentrionals). I només està regulada per un organisme: la Real Academia Española. Actualment, però, amb el sorgiment de l'Asociación de Academias de la Lengua Española (1951) el model ha variat, per a prendre en consideració variants americanes i passar així a crear una llengua espanyola ("langue") policèntrica, tot i que mononormativa.

El valencià (seguim en el domini de la "langue"), en canvi és endonormatiu i policèntric. A més, és una llengua polinormativa (actualment la regulen l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua). Amb aquestes mateixes característiques podríem definir l'anglés (tot i que no té cap acadèmia que regule l'idioma) i el portugués.


I, de nou, què passa amb el valencià?

El principal problema del "valencià" és que sovint es confonen "langue" i "parole". Això provoca que es confonguen els conceptes de "comunitat lingüística" i de "comunitat de parla". En posaré un exemple.

Un parlant de Buenos Aires i un parlant de Burgos pertanyen a la mateixa comunitat lingüística (tots dos comparteixen la mateixa "langue"), però no pertanyen a la mateixa comunitat de parla. La comunitat de parla estaria vinculada així, a més de a la "parole" (referida a la diatopia, és a dir, als "dialectes"), a una identitat de grup diferenciat. D'aquesta manera, un parlant de Barcelona i un altre d'Alacant, pertanyen a una mateixa comunitat lingüística però a dos comunitats de parla diferenciades (si volem considerar que no es tracta d'una mateixa identitat grupal, sinó de dues diferents).

El problema que se'ns presenta és el del nom de la llengua ("langue"). No es pot recórrer al Segle d'Or per a buscar el nom d'una llengua, sinó que aquest nom s'ha de buscar a partir del segle XIX-XX, amb el sorgiment de la filologia moderna. Qualsevol altre intent és, tot senzillament, aplicar etiquetes antigues a una realitat que, a hores d'ara, és inexistent.

Tradicionalment, el món acadèmic i científic ha preferit utilitzar el nom de català per a referir-se a aquesta "langue" en qüestió. No obstant això, al País Valencià, popularment s'ha utilitzat el nom de valencià per a referir-se a la "parole" a través de la qual s'articula la "langue". Aquest ús s'ha oficialitzat i l'AVL recomana utilitzar el nom de valencià per a referir-se, per extensió, a la "langue". He preferit simplificar-ho tot molt i no entrar en qüestions polítiques a les quals ja em vaig referir en un altre article.

Finalment, davant la possible confusió que pot crear (intencionadament o no) tindre dos noms diferents per a referir-se a la mateixa "langue", existeixen experts (tot i que no és la postura més habitual) que prefereixen parlar de català-valencià, assumint la doble nomenclatura, o fins i tot de català-valencià-balear.

En qualsevol cas i amb independència del nom que vulguem utilitzar, és evident que es tracta d'una mateixa llengua ("langue"), regulada per dos entitats, l'Institut d'Estudis Catalans (que proposa una normativa lingüística que incorpora variacions prestigioses de les parles del conjunt del domini lingüístic) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (que, tot i mantindre la unitat de la normativa, hi incorporaria només les variacions prestigioses de les diferents parles del País Valencià).


I per concloure...

Variants diatòpiques del català-valencià
Em referiré particularment al programa La Tertúlia de Canal 9 del 20 de juny de 2013, en la qual va participar el president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el senyor Ramon Ferrer (aquí en teniu el vídeo). 

En primer lloc, voldria destacar que, després d'escoltar l'entrevista, resulta evident que els tertulians Iñaki Zaragüeta (La Razón), José Luis Valencia (Mediterráneo) i Merche Carneiro (Onda Cero) poc o res saben de lingüística. Algunes de les seues afirmacions, són científicament falses (intencionadament o no). Aquests tertulians confonen "langue" i "parole", i per tant, "comunitat lingüística" i "comunitat de parla". Per això s'atreveixen a dir coses com ara que els catalans s'apropien del Tirant lo Blanc.

Els catalans s'apropien del Tirant lo Blanc en la mateixa mesura que els mexicans s'apropien del Quixot. Els andalusos s'apropien de Borges, Vargas Llosa o Cortázar, de la mateixa manera que els valencians s'apropien de Mercè Rodoreda, Martí i Pol o Carme Riera. No és que a Catalunya es diga que el Tirant lo Blanc és una novel·la catalana: el Tirant lo Blanc és una novel·la en català (o valencià, tant se val el nom). Resultaria absurd que es diga que Borges és espanyol: és lògic, però, que Borges s'estudie en Filologia Hispànica perquè és un autor que escriu en espanyol.

En segon lloc, la definició de "valencià" que apareix al Diccionario de la Real Academia Española és molt correcta i encertada: una variant de la llengua catalana que se sent com a pròpia a la major part de l'antic Regne de València. Variant es refereix a "parole", i el valencià és "parole". No és una subordinació del valencià al català: el valencià, com la resta de parles, és la manera d'articular la llengua ("langue"), que científicament rep el nom de "català", segons afirma el dictamen de l'AVL abans esmentat.

En tercer lloc s'afirma que al DRAE, la definició de "castellà" és incorrecta. Aquesta afirmació denota un complet desconeixement de la dialectologia hispànica. La diferència entre "castellà" i "espanyol" és molt clara: "espanyol" és el nom científic que rep la llengua que es parla a bona part d'Espanya i d'Amèrica Llatina (entre molts altres llocs). "Castellà" és el nom que científicament té la variant ("parole") que es parla a Castella-Lleó, igual que el "murcià", les "parles andaluses", l'"extremeny" o el "canari". És a dir, el "castellà" no existeix com a "langue". Una altra cosa molt diferent és que políticament s'haja volgut anomenar l'espanyol com a "castellà", i així ho reconeix el DRAE quan afirma que el castellà és l'equivalent de "llengua espanyola" quan es vol introduir una distinció respecte de les altres llengües parlades també com a pròpies a Espanya.

Finalment m'hauria agradat molt veure el senyor Ferrer aclarir aquestos conceptes, la diferència entre "langue" i "parole", perquè d'una vegada es deixe de manipular (intencionadament o no) la qüestió lingüística, tant per la part del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, com d'alguns periodistes que ignoren una realitat científica: que la llengua dels valencians és la mateixa llengua que parlen els catalans, la llengua catalana(-valenciana). Així ho reconeix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

És a dir, tenim una única llengua per a una única comunitat lingüística realitzada a través de diferents parles agrupades en diferents comunitats de parla (o en una única comunitat de parla, aquí el debat és possible). I això no és una qüestió de creences o de fe, és una qüestió de ciència.

Aquest article complementa l'article publicat el 30 de març de 2012 amb el nom "Eu não falo português, eu falo brasileiro".

------------------------------

Post scriptum

Hui, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha fet públic una declaració sobre aquest tema, en la qual es prega que es deixe d'utilitzar la llengua com a instrument polític de confrontació, i en la qual s'afirma la unitat de la llengua (segons el Dictamen de 2005). Igualment s'hi indica que la proposició del Partit Popular vulnera l'ordenament jurídic (tant per la proposta com per la normativa utilitzada en la redacció).

En definitiva, l'AVL fot una gran 'bascollà' al Partit Popular. Aquí teniu el text de la declaració.