dimecres, 19 de setembre de 2012

"Guacho", esa palabra... ¿manchega?

La lengua a veces tiene curiosidades inesperadas, peculiaridades que das por sentadas hasta que investigas un poco, limas una primera capa superficial de cotidianeidad y descubres una riqueza oculta, olvidada tras una generalización en el uso de siglos.

Mi aventura hispanista me ha llevado a conocer, por una mera casualidad, los orígenes de la palabra "guacho".

Cualquier manchegohablante (dialectológicamente hablando, entiéndase que no quiero hacer secesionismo lingüístico a pesar de las extrañas modas -enquistadas a veces- de algunas variantes diatópicas), identificaría como un patrimonialismo el término "guacho". Con patrimonialismo me refiero a esos términos de origen latino -o incluso árabe- que han evolucionado hacia los romances autóctonos, adaptándolos fonética y ortográficamente y, a veces, relexificándolos hacia nuevas acepciones.

Pero, "guacho" no es un patrimonialismo. De hecho, los orígenes de la palabra "guacho" habría que buscarlos en tierras lejanas, a varios miles de kilómetros de distancia.

La palabra "guacho" es, en definitiva, una palabra manchega de origen quechua. La lengua quechua fue la lengua de los incas, y que actualmente se sigue hablando en Perú, Chile, Bolivia y Argentina, y con la que entró en contacto el español a partir del siglo XVI.

Posiblemente, este salto de continente pudo venir condicionado por la participación de manchegos en la conquista de Perú. Recordemos que el Marqués de Santillana (Íñigo López de Mendoza), Antonio de Mendoza y Pacheco y Francisco de Mendoza y Vargas están muy vinculados tanto con la historia de Socuéllamos como con la aventura virreinal en el "Nuevo" Mundo.

Por ello, la palabra "guacho", que en quechua significa "huérfano", pudo saltar el océano y penetrar en la tierra de origen de los conquistadores y gobernadores virreinales, produciéndose posteriormente una relexificación en la que perdería el matiz de "niño sin padres" para pasar a significar simplemente "niño", eso sí, con un cierto carácter peyorativo.

La palabra "guacho", además de saltar el charco, se habría quedado en el español general de América por influencia del quechua, manteniendo el sentido de "huérfano". Así se sigue usando en Perú, Bolivia, Chile, Argentina y Uruguay. Además, en Chile se utiliza para referirse a los hijos de madres solteras.

Y no es la única palabra que viene de América... ¿Alguna vez habrías imaginado que "guaje" no es una palabra de origen asturiano sino náhuatl -México-? Pues el idioma tiene estas cosas...

dimecres, 1 d’agost de 2012

Sara, la dona sense atributs

He acabat de llegir la novel·la de l'escriptor alcoià Carles Cortés, Sara, la dona sense atributs (Bromera, 2010), que va guanyar el premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida l'any 2009. Però com el mateix autor reconeix en l'entrevista a VilaWeb, és més que "literatura eròtica": reflexió, identitat, llibertat, introspecció, dolor, passat-present-futur... Ací en teniu l'entrevista.

dilluns, 25 de juny de 2012

Qué moderno el español

El DRAE se moderniza. O eso se comunicó el 22 de junio, con la quinta revisión del Diccionario de 2001 (22ª edición), que ya se han incorporado en la versión electrónica, pero que habrá que esperar hasta el 2014 para la publicación en papel.

Y, como siempre, es cuestión de gustos... Tetamen, culamen, pepero, sociata, matrimonio, friki, memoria, chatear, blog, canalillo, gayumbos...

Por un lado, es de aplaudir que la RAE no se parezca a otras instituciones normativas, como la Académie française, cuyas recomendaciones parecen adaptarse únicamente a las gentes del siglo XVII, por lo arcaico y lo endonormativo, olvidando que el francés es una lengua de uso internacional en todos los continentes, no únicamente en Francia.

Además, el consenso entre las Academias, hace que el DRAE se convierta en un útil panhispánico, adaptado (siempre es discutible el nivel de adaptación; personalmente, creo que se puede hacer más) a todas las variedades lingüísticas del español. Deja, por tanto, de ser una obra lexicográfica de España, para convertirse en una herramienta hispánica.

Por otro lado, como se afirma, el objetivo del DRAE es crear una obra que permita la comprensión de textos hispánicos escritos desde el siglo XV. Siempre es aconsejable disponer de una obra útil para resolver dudas semánticas diacrónicas, sin perder de vista su utilidad para los usos actuales. Independientemente, claro está, de la existencia de repertorios lexicográficos destinados exclusivamente a la lengua de tal periodo.

Pero, me han fallado algunas cosas... ¿Qué fue del "güisqui"? ¿Por qué "friki" y no "friqui"? ¿Por qué "USB" y no "uesebé" o "güesebé"?

Bromas a parte, hay algo que me ha resultado extraño de esta actualización: la definición de "sociata". Copio:
sociata
(Acort. de socialista y el suf. jergal -ata)
1. adj. coloq. Esp. socialista. Gobierno sociata. Apl. a pers.u. t. c. s. Los sociatas presentan su programa.

Bien, a mi entender, creo que hay un problema en esta definición... Además de coloquial, el uso del sustantivo es también despectivo, en oposición a "socialista" que sería un término sin estas connotaciones.

Y ya sólo (lo siento, soy incapaz de ponerlo sin tilde) queda aplaudir la cordura y la sensatez de la corrección de la entrada de "matrimonio", como es lógico, para adaptarla a la realidad social y jurídica existente.

Para más información, y para ver las incorporaciones, aquí os dejo este enlace a El País.

divendres, 27 d’abril de 2012

El Kadaoui, un català de soca-rel

Un català de soca-rel, gairebé no és només el subtítol de la novel·la de Saïd El Kadaoui Moussaoui, també és el seu intent de definir la pròpia identitat i l'eix de la seua última novel·la, en què exposa una visió "des de la perifèria".

Aquest escriptor i psicòleg d'origen marroquí, que viu des de fa molts anys a Catalunya i que escriu en català i en castellà, ha participat aquest dijous en la trobada de "Mirades Creuades", que ha tingut lloc a la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres amb la presència de la vicerectora d’Extensió Universitària, Josefina Bueno.

El Kadaoui Moussaui ha explicat el camí complex cap a la construcció de la seua pròpia identitat, una identitat que ell ha definit com a "porosa". "No és fàcil ser marroquí a Catalunya, a Europa, a Espanya", ha dit Saïd El Kadaoui Moussaoui , que, no obstant això, ha rebutjat el victimisme perquè "la mirada dels altres t'esclavitza i també et pot ajudar".


Per a ell, la seua identitat comporta "nàixer en un lloc i viure en un altre, i estimar-se tots dos". Per això ha lamentat  "els extrems: del burca a Le Pen".  Aquests extrems, ha lamentat, "són els que condicionen el debats i ocupen els titulars".


"Per què un home que es diu Saïd escriu en català?. Perquè un Saïd pot ser català i europeu", ha dit ell. Des del seu punt de vista, aquest és "el repte de cara al present i al futur", el d'acceptar que les identitats no són idees tancades i poden ser múltiples.


Per aquests motius, aquest escriptor és "gairebé català", perquè en aquest "gairebé" ell troba "connotacions més positives que negatives". La frase, que pren del llibre El Buda dels suburbis, de Hannif Koureshi, és per a ell "una finestra que dóna aire fresc"  perquè la identitat  "no ha de ser una sola cosa, un bloc de formigó», sinó que es construeix. Aquest "gairebé és allò que queda pendent sempre i que et permet continuar sent".


Aquesta posició, segons ha dit, la mirada "des de la perifèria" permet veure "millor el món, repensar-lo".


Segons ha resumit, totes aquestes qüestions sobre la identitat hi estan reflectides al llibre Cartes al meu fill. Un català de soca-rel, gairebé, escrit de manera "amable, irònica" però també amb certa "amargor".


dissabte, 14 d’abril de 2012

Congreso El español en el mundo

Los días 24 y 25 de abril, el Departamento de Hispánicas de la Universidad Abdelmalek Essaadi de Tetuán celebra el congreso "El español en el mundo: balance y recursos didácticos para un nuevo siglo". El español en el mundo, orientado al país hispánico/hispanista (no entraré en matices que ocuparían líneas y líneas; generalizaré, pues) más próximo a nosotros: Marruecos.


En el mismo presento la ponencia "El canon literario en la literatura hispanomagrebí: desafíos y controversias", gracias a una invitación que me hizo el Departamento. Aquí copio el resumen de mi intervención:
El contexto de enunciación de literatura magrebí en español plantea ciertos problemas de difusión. Como respuesta a esta situación, en mayo de 2011 se creó la Biblioteca Africana, portal de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Igualmente, la problemática enunciativa está estrechamente relacionada con la existencia de determinados aspectos teóricos que marcan la adscripción y definición crítica del texto literario. En el estudio del corpus magrebí en español es importante considerar las premisas pluralistas del Magreb (Khatibi, 1983), así como las aproximaciones teóricas provenientes del ámbito francófono (Moura, 1999; Le Bris, 2007), además de los propios estudios hispánicos existentes (Ricci, 2010).
En nuestra ponencia, intentaremos analizar los desafíos y las controversias que surgen en la construcción del canon en el corpus magrebí hispánico, a raíz de la experiencia en la Biblioteca Africana, atendiendo a parámetros definidos por la crítica y a la vinculación identitaria de los propios escritores.
Sin duda, será un congreso muy interesante y enriquecedor, con contenidos muy variados: desde la situación general del español en el mundo, hasta la situación particular del español en Marruecos; la didáctica del español como lengua segunda en Marruecos; y la creatividad en español de Marruecos. En el bloque dedicado a la literatura intervendrán el escritor Sergio Barcé, que hablará de la presencia de Marruecos en su obra, y dos de los investigadores más destacados en literatura hispanomagrebí: Abdellatif Limami y Cristián Ricci. Desde luego, éste es un gran acontecimiento para poder compartir y aprender.

Aquí enlazo el programa del congreso.

dilluns, 2 d’abril de 2012

El Fathi: una lengua que danza al ritmo de poesía

Abderrahman El Fathi, como de su nombre se deduce, es un escritor hispánico. ¿Es que la categoría de "hispano"/"hispánico" está reservada a los Migueles o Federicos; o a las Anas o Emilias? ¿Se puede escribir en español, llamándote "Abderrahman"?

La necesidad de justificar el uso lingüístico parece obligado en según qué contextos de creación. Pero, no lo podemos olvidar, la historia (una larga historia) ha hecho de Marruecos un país hispánico. Como España, Argentina, Méjico o Guinea Ecuatorial. Con una situación (lingüística, bien entendu) particular, eso sí.

Pero la poesía, poesía es. Y la danza del idioma, sus rimas, imágenes y tópicos, son adiestrados con delicadeza, suavidad y armonía por la pluma, lápiz o teclado de Abderrahman El Fathi.

Quizás peque de poco objetivo. Pero como esto no deja de ser un lugar para la reflexión, haré gala del máximo de subjetividad que me sea posible (reconocimiento y aprecio que no dejará de lado, por ello, la objetividad que me correspondería mantener a nivel académico).

El Fathi es uno de los grandes poetas de nuestro siglo XXI. "Nuestros", como equivalente de la comunidad hispánica (que nadie me tilde de imperialista), esa comunidad que se extiende por cuatro continentes: América, Europa, África y Asia.

Multitud de registros, temas y visiones componen la obra de El Fathi. Un canto a Andalucía (a la Andalucía que abarcaba casi la totalidad de la Península, próspera intelectual y económicamente), a ese espacio común entre Norte y Sur del Mediterráneo que nos unía a españoles y marroquíes (salvando las distancias históricas y terminológicas). Estos son los poemas de Triana, imágenes y palabras (1998). Un lamento, un grito desesperado y un sincero homenaje a los cuerpos que el mar castiga en a penas quince kilómetros que separan África de un paraíso utópico e inexistente. Este es el tema fundamental de Abordaje (2000) y África en versos mojados (2002). El horror, la guerra y el odio del ser humano son las denuncias que plantea en El cielo herido (2003) y en Primavera en Ramallah y Bagdad (2003). Una miscelánea de vivencias, búsqueda cultural, humor, actualidad, sufrimiento y amor se recopilan en su último poemario: Danzadelaire (2011).

Además, dramaturgo y narrador de cuentos breves componen un conjunto poético (no me refiero a nivel formal, sino a nivel estilístico) digno de elogios.

La calidez de sus versos, la certitud en la búsqueda de la palabra exacta y del sentimiento preciso hace que, sin riesgo a equivocarme (aunque peque de subjetivo) su obra sea un referente poético de la literatura hispánica tanto del norte de África, como de África entera. Pero algo de objetivo tendré al lanzar esta afirmación, pues diversos premios avalan la trayectoria literaria de Abderrahman El Fathi: Premio de Poesía Rafael Alberti (2000) por el poemario Abordaje; Premio Ibn Al Jatib (2010) y Premio La Barraca (2011).

Sus obras han sido publicadas, en su mayoría, en Marruecos. Pero una selección de los poemarios publicados hasta el año 2003 se recoge en Desde la otra orilla (2004): ISBN 978-84-88599-59-9 [enlace librería]. Su último poemario, Danzadelaire (2011), también publicado en España, tiene el ISBN 978-84-615-0845-7 [enlace librería]. Además, una selección de fragmentos está digitalizada en la Biblioteca Africana, portal de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes [consultar ficha del autor].

divendres, 30 de març de 2012

Eu não falo português, eu falo brasileiro

Crec que esta entrada s'ha de començar amb un breu repàs als conceptes que integren les variants lingüístiques. Definirem una "variant" com la capacitat d'adequació a un mitjà o a una situació de la llengua (la langue de Saussure). Quan parlem de langue, ens referim a la normativa abstracta. Ja hi tornaré més endavant.

La langue varia segons tres possibilitats:

1.- Variant diatòpica, és a dir, els dialectes. Una llengua (normativa, abstracta) s'articula en dialectes (seria la parole de Saussure). Els dialectes es distribueixen geogràficament en un territori, i estos dialectes es conformen per influències diverses, per contactes amb sistemes pròxims i per adequació al mitjà. La realització (terme usat en el seu sentit lingüístic) varia d'un lloc a un altre. El castellà europeu peninsular difereix del castellà bolivià. Fins i tot, el castellà del nord d'Espanya no és el mateix que el castellà del sud. Esta és la forma que els parlants tenen de realitzar el seu sistema lingüístic. Les variants diatòpiques (dialectes) poden ser més o menys extenses. Parlem de modalitats regionals i de modalitats locals, segons els particularismes i les relacions que s'estableixen entre els nuclis lingüístics.

2.- Variant diastràtica, és a dir, el sociolecte. La llengua varia segons la nostra edat, sexe, formació, professió, vivències... El sociolecte es forma amb elements externs que configuren la personalitat del parlant d'una llengua.

3.- Variant diafàsica, és a dir, els registres. Cada situació comunicativa exigeix un ús particular de la parole. Així, un registre culte, s'aproparà a l'estàndard lingüístic (langue). Un registre informal tindrà més trets dialectals, estrangerismes i "incorreccions" (parlant des del punt de vista de l'ideal lingüístic: la norma).

Una quarta possibilitat seria l'idiolecte, és a dir, els trets específics de la parole d'un parlant.

Podríem considerar la llengua estàndard, la langue, com una variant que participa en les tres variants (o quatre) que hem enumerat anteriorment. La langue seria un dialecte (els parlants som, com a mínim, bidialectals, ja que usem una realització pròxima a l'estàndard en unes situacions comunicatives més formals i una realització dialectal en situacions més informals). També seria una variant diafàsica, ja que es relaciona amb un registre culte.

Però la norma no es crea del no-res. Hi ha factors que configuren l'estàndard lingüístic, la langue: el centre econòmic i de poder, el centre cultural, una tradició literària, etc. Per això, les variants diatòpiques (els dialectes) més pròximes a l'estàndard resulten automàticament prestigiades, tot i que no es corresponen amb l'estàndard. Quan hi ha més d'un centre, una llengua pot vore sorgir diferents normatives, o pot vore sorgir una normativa "panlingüística". El castellà té una normativa "panlingüística", o almenys va en eixa direcció. En fa prova la creació del Diccionario Panhispánico de Dudas y el consens al qual han arribat les diferents acadèmies per a l'elaboració de la nova gramàtica i ortografia.

El portugués i el francés (en diferent mesura) tenen també esta "problemàtica" (en el cas que això siga un problema...). El portugués de Brasil té una normativa diferent del portugués de Portugal. Tot i això, també hi ha una tendència a la creació d'una única normativa que reculla les variants lingüístiques cultes (o les diferents normatives) de la llengua. El francés, tot i ser una llengua molt menys plural que el portugués i el castellà (a nivell normatiu, vull dir) també disposa de diccionaris propis per a les normatives locals, com per exemple, el projecte del diccionari del FRANQUS per al francés del Quebec.

Tot i això, el francés és una llengua (langue), tant se val si hi ha diferències diatòpiques (dialectes) molt accentuades i que donen lloc a la creació d'eines normatives diferenciades. El casos més extrems podrien ser els de la dariya en àrab o el del xinés. Tot i que lingüísticament, els "dialectes" de l'àrab i del xinés es consideren això, variants diatòpiques, en realitat no són intel·ligibles.

Què passa amb el valencià i el català? Doncs, hi ha un parell de cosetes que hi entren en joc.

La primera és la voluntat de divisió dels valencians, que no volen ser identificats com a catalans. Joan Fuster diu que si Catalunya no fóra el nom de Catalunya, sinó el del conjunt de territoris de parla catalana, els valencians se sentirien catalans. Però Catalunya es diu Catalunya i no Comunitat Barcelonesa. I la llengua que naix als Pirineus i que es difon pel sud i per l'est amb la reconquesta es diu "català".

Però el nom de la llengua no ha sigut sempre el mateix. A l'Edat Mitjana, era normal usar el terme "romanç" per a referir-se a la llengua pròpia. A voltes, el terme "romanç" anava acompanyat del topònim. Així trobem un "romanç barcelonés", un "romanç valencià", un "romanç alacantí", etc. Això no ocorre només aquí. També tenim un "romanç sevillà", un "romanç toledà", un romanç castellà", etc. Però, ¿el sevillà, el toledà i el castellà són llengües diferents? No. El romanç barcelonés i el romanç valencià són, aleshores, la mateixa llengua. Els textos més importants del Segle d'Or de la literatura en català, però, s'escriuen al País Valencià, i estan escrits, segons la terminologia de l'època, en "romanç valencià".

El procés d'identitat dels parlants amb la seua llengua es produeix de manera molt precària als territoris de parla catalana. El castellà esdevé, a la Decadència, la llengua de l'imperi. El castellà és la llengua de cultura, i la seua normativització s'estén i s'accepta en tots els territoris castellanoparlants. El català es normativitza al començament del segle XX. Hem de recordar que poc després de la normativització del català (també del valencià amb les Normes del 32) el català torna a ser una llengua prohibida per Franco.

La política de Franco intentarà afeblir els nacionalismes i les identitats nacionals d'Espanya. Per la qual cosa, sorgeixen les primeres veus a dir que el valencià no és català. El 1979 sorgeixen les Normes del Puig, que van ser acceptades pels primers governs de la Generalitat Valenciana (implícita o explícitament i amb més o menys intensitat). Estes normes del Puig intenten fer normativa la variant apitxada de València capital. La jugada de Franco va ser rodona: una llengua amb molts parlants pot tindre una determinada força, si la dividim, la força és menor i és més fàcil la castellanització dels parlants.

Una normativa no pot tindre en compte cada variant dialectal o variant diatòpica. Cada sistema lingüístic ha de tindre una normativa. Potser més, com és el cas del català noroccidental i oriental i el català sudoccidental (o valencià). I és normal que hi haja dues normatives perquè la llengua de cultura de bona part de la història del català es va desenvolupar a València. Per això, la normativa accepta les formes "jo parlo" [parlu/parlo] i "jo parle".

Però l'herència de la ideologia franquista, a nivell lingüístic, ha penetrat en el poble valencià. És freqüent sentir dir "és que no parlem eixa llengua", en referència a l'estàndard valencià. És evident. Més que res perquè la realització de la llengua (langue) es fa a través dels dialectes (parole), és a dir, de les variants diatòpiques.

Els andalusos tampoc no senten que la normativa del castellà reflectisca la seua parla (parole). Però estem parlant de l'estàndard, de la normativa comuna que reuneix tots els dialectes o variants diatòpiques.

És freqüent sentir dir que el valencià no és un dialecte del català. Vegem... El terme "dialecte" té una connotació pejorativa. Perquè no usem el terme científic de "variant diatòpica"? Ara bé, què entenem per "català"? La langue o la parole? Evidentment, el valencià és un dialecte del sistema lingüístic català, com ho és també el barcelonés i el gironí (entre d'altres).

També és freqüent sentir que aquí no es diu "aleshores", sinó "entonses". "Entonses" és un castellanisme incorporat en la parole, en la variant diatòpica, en els nivells socials més baixos i, després, en les classes mitjanes. La normativa ha de preservar una determinada estructura pròpia, i ha d'intentar normativitzar elements comuns als parlants i elements que siguen genuïns de la llengua. Però usar l'argument de l'ús de formes diatòpiques (dialectals) per a afirmar que el valencià és una llengua diferent del català, és argumentar que, igualment, l'andalús és una llengua diferent del castellà, o que el mexicà és una llengua diferent del castellà. Perquè els mexicans no tenen "coches", tenen "carros".

Hi ha gent que no entén la paraula "aleshores" o la paraula "gairebé". Però això no és una qüestió de diferències de llengua. És una qüestió de formació. El català és una llengua que, durant bona part de la seua història, ha sigut una llengua desprestigiada, si més no prohibida. Això vol dir que els parlants no han estat familiaritzats amb la norma. A més, els mitjans de comunicació (audiovisuals i escrits) en català són molt recents, per la qual cosa els parlants de català del País Valencià no estan habituats a sentir una realització diferent de la seua pròpia (això s'accentuarà amb la censura de TV3 al País Valencià). Si Espanya estiguera aïllada d'Amèrica Llatina, potser nosaltres no sabríem què és un "carro", o què vol dir "remera" o "chévere". Això faria que a Espanya parlarem una llengua i a Amèrica Llatina una altra diferent?

Evidentment, una normativa, usada en àmbits cultes (conferències, textos escrits, televisió...) no correspon mai a un dialecte, tant se val de quina llengua parlem, si del castellà, si del francés o si del català. El problema per al cas del català és: la política franquista de divisió de la llengua, la persecució (directa o indirecta) del català com a llengua de cultura i el fet que existisquen dos noms per a referir-se a la mateixa cosa. Però... si hi ha gent que parla "castellà" i hi ha gent que parla "espanyol", ens trobem amb dues llengües diferents?

dimarts, 13 de març de 2012

Nosaltres, els valencians

Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.
Encertat o no este aforisme fusterià, d'opinions, n'hi ha per a tots els públics. Particularment, jo el trobe molt encertat. La cultura d'esta terra (en un sentit plural que comprén diferents països, llengües, cultures i identitats) ha tingut la sort de conéixer Joan Fuster. Potser una de les figures més importants del nostre pensament en el segle XX. I la història (també el nacionalisme -espanyol-, malauradament) no l'ha sabut atorgar el lloc que li pertoca. Una llàstima que fa que existisca un buit cultural d'unes dimensions incalculables.

Fuster pensa, reflexiona, filosofa... Un gran home que intenta traure el "jo" humà en els seus escrits [vegeu l'entrada "Del jo al nosaltres"].

Enguany se celebren els 50 anys de la publicació de l'obra Nosaltres, els valencians. Potser és  (i va ser) la més polèmica de l'autor, pel que fa a la reflexió identitària del poble valencià. Història, pensament, política i cultura s'entrebarregen al llarg de les pàgines d'un assaig de lectura obligada.

Hi ha reflexions molt interessants:
- Què som els valencians? I els "altres" valencians, aquells de les comarques castellanes?
- Perquè existeix esta divisió entre els valencians-catalans i els valencians-castellans?
- Perquè els problemes de divisió provincial impliquen un problema identitari?
- Perquè el fet que el Principat es diga "Catalunya" és problemàtic per a la resta de catalans (del País Valencià i de les Illes)?
- Perquè eixe sucursalisme provincià?
- Què és Espanya? Qui som els espanyols?

Ara bé, al llarg de la lectura, hi ha cosetes que m'han cridat l'atenció, com a filòleg i que no m'és possible de comprovar (i d'estudiar com cal):
- Com va passar els mecanismes de censura una obra tan políticament contrària al règim?
- Perquè s'utilitza una normativa lingüística oriental (si ja existien unes "normes" occidentals des de l'any 1932)?
- Perquè com a imatge de coberta s'usa un quadre del braç reial de les Corts Valencianes?

Evidentment, jo tinc les meues hipòtesi, tot i que no sé fins a quin punt podrien ser encertades. En primer lloc pense que la censura no hi va actuar molt pel caràcter residual que tenien les lletres catalanes. A més, el Nosaltres els valencians era la primera obra que publicava Edicions 62, una editorial nova, sense cap mercat establit. Per este motiu, potser pensaven que no hi havia cap perill. Actualment, Edicions 62 és un dels referents editorials de la literatura en català. Potser també per ser una editorial de Barcelona que s'utilitzen les normes orientals. També potser per les idees pancatalanistes de Joan Fuster. Finalment, la imatge representa els valencians-valencians, súbdits del rei, i no els valencians (castellans) súbdits dels senyors feudals aragonesos. Potser és un intent de reivindicar, mitjançant el paratext, la valencianitat més "pura", per dir-ho així.

diumenge, 11 de març de 2012

Llengua i educació

Esta setmana hem conegut la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la qual s'avala el model d'immersió lingüística en les aules, on el català és la llengua vehicular de l'ensenyament. Tot i això, s'obre la porta a la incorporació del castellà com a llengua vehicular per als pares qui ho sol·liciten.

Ara bé, el suposat "model bilingüe" que defensa la plataforma Convivencia Cívica Catalana (compte!; una convivència només en castellà, com ho demostra la seua web) no deixa de ser una atrocitat purament política, les conseqüències de la qual, sens dubte, la pagaran els xiquets. M'explique.

Hem de ser conscients de la situació que existeix a Espanya. El castellà és una llengua parlada per vora 500 milions de persones. El català, només per 11 milions. En un context global, el castellà és una llengua necessària a Catalunya: mitjans de comunicació, pel·lícules, premsa, Internet, llibres, viatges... El castellà, diguem-ho així, és la lingua franca dels catalans per a relacionar-se amb el món (almenys, amb el món més proper). A causa d'esta situació, el castellà s'aprén al carrer, a la televisió i amb Internet; s'aprén quan viatges i quan coneixes gent.

El model bilingüe, eixe del 50% en castellà, 50% en català, és el que subsisteix al País Valencià (ja que ací és gairebé impossible estudiar en valencià, però no hi ha cap problema a fer-ho en castellà). A hores d'ara, els valencianoparlants que han pogut estudiar en valencià no són capaços d'escriure correctament la seua llengua (si ho comparem amb el domini que tenen del castellà).

Després d'una educació en valencià (que varia segons els diferents models que existeixen), els xiquets (i els més grans) no saben utilitzar el pronom "en"; existeix una confusió generalitzada entre les preposicions "en" i "amb"; els pronoms febles són una causa perduda. I així podríem seguir amb molts més aspectes gramaticals i sociolingüístics.

L'única manera d'aprendre correctament el català és reforçant-ne la presència a l'escola. Els xiquets han d'acabar l'ensenyament amb un domini complet de les dues llengües, la castellana i la catalana. Actualment, si seguim la nomenclatura del MCER, els xiquets, en acabar l'institut, tenen un nivell C2 de castellà, i un C1 de català (al País Valencià n'ixen amb un B1). Això és garantir la igualtat que reclamen estos pares "cívics"?

Per a un complet desenvolupament de les competències lingüístiques dels alumnes en les dues llengües, no tan sols no es podria incorporar el castellà com a llengua vehicular, sinó que, més aïna, s'hauria de reforçar la presència del català i s'hauria de corregir els plans d'estudis de les assignatures de castellà i català.

- El sistema educatiu ha de tindre el català/valencià (també el gallec i basc en les seues Comunitats Autònomes) com a llengua vehicular.

- S'han de modificar els continguts i la metodologia de l'assignatura de castellà perquè siga efectiva en un context bilingüe. La situació lingüística de Catalunya (País Valencià i Balears) necessita que el castellà s'ensenye com una L2, a través de la qual es treballe l'ortografia, gramàtica i els problemes de transferència/interferència lingüística per a corregir-los. També, aspectes literaris, dialectals i sociolingüístics una volta aconseguit el domini del sistema. No és lògic tractar com a idèntiques situacions que són diferents. L'assignatura de castellà ha de completar els coneixements de l'assignatura de català.

- Incorporar una assignatura d'aspectes culturals, literaris i identitaris en els sistemes educatius de la resta d'Espanya perquè d'una volta per totes ens enterem del que som: el que ens uneix no és una llengua "comuna", sinó un desig de tirar junts endavant. S'ha de reforçar l'ensenyament del català, gallec i basc en les escoles d'idiomes de tot Espanya, en el sistema universitari i, potser també, en Batxillerat.

Amb estes dues idees es pot arribar a un domini per igual entre les dues llengües, castellà i català. Si obliguem que els xiquets tinguen un 50% de la docència en castellà i un altre 50% en català, no només impedirem que els alumnes dominen la llengua catalana, sinó que, a més, en perjudicarem el futur.

Sens dubte, estos pares "cívics" pretenen fer que els seus xiquets no puguen dominar les dues llengües per igual. I en lloc de pensar en qüestions polítiques, haurien de començar a reflexionar en el que convé als alumnes (als seus fills) per al futur.

diumenge, 4 de març de 2012

Lengua y sexismo

El título de la entrada no es inocente. Nada es inocente en esta vida... Hoy, al encender mi Twitter, veo que uno de los temas más comentados en el momento gira en torno a una polémica (bien, "polémica", comillas imprescindibles) generada a partir de unas declaraciones de Ignacio Bosque, académico de la RAE.

El tema, a pocos días de la celebración del Día Internacional de la Mujer (afortunadamente el quitaron la redundancia de "trabajadora"), tendría que hacer saltar a aquellos defensores (más que a los detractores) de un cambio lingüístico, que no es otra cosa que una munipulación.

Y antes de que se me acuse de "machista" (enlazo al artículo de Wikipedia para los desorientados y acusadores de palabra fácil e incoherente), me gustaría recordar un refrán: "no hay que mezclar churras con merinas".

En primer lugar, me gustaría comenzar indicando que una lengua no tiene capacidad de reflexión, de juicio o de interpretación. La lengua la "realizan" (en el sentido lingüístico del término) los hablantes. Es decir, una lengua no puede ser sexista, discriminatoria (o cualquier otro calificativo que se le quiera añadir). Son los hablantes los que con una intencionalidad sexista usan un idioma determinado.

En segundo lugar, con frecuencia estas defensas pierden de vista el origen y la evolución del idioma. El latín tenía tres géneros: femenino, masculino y neutro. En la evolución de las lenguas romances se produce una confusión en el sistema vocálico debido a la inestabilidad en la apertura y a la duración. Por este motivo, el masculino y el neutro latino tienden a la unificación bajo una misma grafía, mientras que el femenino evoluciona hacia otra grafía diferenciada.

El hecho de que se use lo que alguna gente llama "masculino" se debe a esa consideración del neutro latino. Lo que algunos llaman "género extensivo" no es más que el uso del neutro: "los alumnos" no es masculino, es neutro, por lo que no está marcado ni sexualmente (como ningún otro elemento lingüístico), ni genéricamente.

Cuando se ataca al idioma por considerar que está cargado de connotaciones discriminatorias, ¿no se paran a pensar en los idiomas en los que la estructura gramatical no tiene flexión de género? Es decir, el machismo no existiría en la conciencia lingüística de, por ejemplo, los hablantes de inglés. Pongamos el caso de dos países africanos, Kenia y Nigeria, escogidos (lógicamente) por este motivo: ¿no existe machismo en estas dos sociedades anglófonas?

Está claro, el sexismo no está en el lenguaje, que obedece a una evolución lingüística (donde también influye la sociolingüística, cierto, no se me vaya a acusar manipulación, igual que acuso yo aquí), sino en la mentalidad de determinadas personas.

Finalmente, en tercer lugar, quisiera destacar una ley necesaria para comprender el funcionamiento de las lenguas: la ley de la economía lingüística. Los hablantes tienden a emitir mensajes utilizando el menor número de articulaciones posibles. De ahí que existan fenómenos de apócope, por ejemplo. La existencia del neutro implica esta tendencia, lógica por otro lado, del lenguaje. Comparen qué es más fácil y más corto de enunciar:

- Los funcionarios deben atender a los alumnos.
- Los funcionarios y las funcionarias deben atender a los alumnos y a las alumnas.
- Los funcionarios y las funcionarias deben atender al alumnado.

Resulta lógico elegir la primera solución debido a la tendencia a economizar esfuerzos en el lenguaje. También decimos "tele" y no "televisión", o "metro" y no "ferrocarril metropolitano".

Discutir, enfrentarse en acalorados debates, vacíos, absurdos, ridículos e incoherentes por intentar modificar unos usos lingüísticos que son el resultado de una evolución, no deja de ser una soberana tontería que impide que dediquen esas fuerzas a reclamar una igualdad en lo que realmente importa: la igualdad de derechos y de deberes (y que éstos se cumplan, ¡eh!).

Porque, acusar a la RAE de sexismo por no aceptar usos y reglas que no son naturales a la lengua castellana, no denota más que la existencia de un aburrimiento infinito en algunos sectores de nuestra sociedad. Porque, si nos asustamos cuando alguien propone dejar de acentuar "guión", "truhán", "éste"; o llamar "ye" a la consonante y; ¿por qué no nos asustamos, igualmente, cuando cierto grupúsculo de aburridos [género: neturo] se dedica a plantear sandeces tan poco lógicas?

Que un Nobel se puede permitir hacer la gracia de los "senadores" y las "senatrices". Pero tras las risas, volvamos a recuperar el sentido común (al menos en materia lingüística) y dejemos el totalitarismo y la manipulación del lenguaje de lado. Más aún, en aspectos en los que la lengua es completamente ajena.

Y he aquí mi opinión. Y es mi opinión, pues todos tenemos derecho a tener una.

dissabte, 3 de març de 2012

València necessita una cançó

València necessita una cançó
per a recuperar el vell somriure
de quan senyorejava sobre el món
amb una ment desperta, alerta i lliure

Feliu Ventura ("Alacant per interior" en Alfabets de futur, 2006)

Amb estos versos comence hui l'entrada. Perquè? Bé, les lletres dels cantautors són poemes. Uns poemes amb un acompanyament musical propici, però poemes. Fa unes quantes setmanes em va agradar un projecte, molt ambiciós, que portava com a nom justament el vers del cantant de Xàtiva: "València necessita una cançó".

Este documental té com a objectiu l'anàlisi de la situació de la música en valencià. A hores d'ara sembla que la música en valencià es troba en el seu millor moment. Això no obstant, no és fàcil sentir-los, per exemple en un bar, o vore un vídeo musical en la televisió. La proliferació dels poetes, joglars del segle XXI, les arrels dels quals hem de buscar-los en la Nova Cançó, està marcada per una absència i una invisibilització per part de les institucions culturals del país.

I és que, com ja he dit, la cançó dels nostres compositors no deixa de ser un bell/vell poema, que es canta dia a dia i que parla del país.


dijous, 1 de març de 2012

Mirades creuades

La lieratura marroquina es caracteritza per la pluralitat. Una pluralitat que s'articula des d'un punt de vista geogràfic, social, humà i lingüístic. Justament el que Khatibi anomena un "Maghreb pluriel" [Magrib plural].

L'escriptura en castellà al Marroc, lluny de ser una herència del colonialisme (1912-1956) s'origina com una extensió natural de la cultura hispànica sobre el territori africà, principalment la costa de la Mediterrània. 

Els escriptors marroquins que usen el castellà com a llengua de creació la senten com una llengua pròpia, múltiple, que suma el seu ritme i la seua melodia a les altres pertinences culturals. El castellà es presenta com una llengua apropiada i indivisible de llur creativitat artística.

En català, la literatura magribina naix amb el començament del fenomen migratori. Un debat identitari, encara major, sorgeix en esta producció: Sóc català o espanyol? Sóc àrab o amazic? Sóc africà o europeu?

Tindrem la oportunitat de conéixer les obres d'Abderrahman El Fathi (poeta en castellà) i de Saïd El Kadaoui (novel·lista en castellà i català) a la Universitat d'Alacant, els dies 29 de març i 26 d'abril respectivament.

Aquí teniu tota la informació sobre Mirades Creuades.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Xicans a Granada

La literatura vehicula també una cultura, una tradició, una història, un poble i una llengua. Són elements indivisibles de qualsevol producció que, amb més o menys fortuna, adquireix una entitat pròpia.

Hui ens traslladem a Amèrica, a la zona fronterera entre els EUA i Mèxic, on la història recent, i aquella que no ho és tant, ha permés desenvolupar-hi una cultura pròpia: la dels xicans. Ningú no pot negar que els Estats Units constitueix un nucli hispànic, tot i que mestís, molt important. De fet, amb més de cinquanta milions de parlants, és el segon país amb més hispanoparlants del món, darrere Mèxic.

Este poble, a mig camí entre la hispanitat d’Amèrica Llatina i el món anglòfon de bona part d’Amèrica del Nord, ha desenvolupat una cultura (trans)fronterera on se superposen influències, llengües i pertinences diverses i plurals.

En els mesos que segueixen, la professora Nathalie Bléser de la Universitat de Granada serà l’encarregada de posar en marxa activitats que ajuden a conéixer els xicans a través de la tradició, de la cultura i de la literatura amb xarrades, exposicions i la representació de l’adaptació de l’obra Bless Me, Ultima [enllaç en anglés] del Rudolfo Anaya [enllaç en castellà].

Per a més informació de les jornades “De una Santa Fe a otra”, visiteu aquest bloc.