Crec que esta entrada s'ha de començar amb un breu repàs als conceptes que integren les variants lingüístiques. Definirem una "variant" com la capacitat d'adequació a un mitjà o a una situació de la llengua (la langue de Saussure). Quan parlem de langue, ens referim a la normativa abstracta. Ja hi tornaré més endavant.
La langue varia segons tres possibilitats:
1.- Variant diatòpica, és a dir, els dialectes. Una llengua (normativa, abstracta) s'articula en dialectes (seria la parole de Saussure). Els dialectes es distribueixen geogràficament en un territori, i estos dialectes es conformen per influències diverses, per contactes amb sistemes pròxims i per adequació al mitjà. La realització (terme usat en el seu sentit lingüístic) varia d'un lloc a un altre. El castellà europeu peninsular difereix del castellà bolivià. Fins i tot, el castellà del nord d'Espanya no és el mateix que el castellà del sud. Esta és la forma que els parlants tenen de realitzar el seu sistema lingüístic. Les variants diatòpiques (dialectes) poden ser més o menys extenses. Parlem de modalitats regionals i de modalitats locals, segons els particularismes i les relacions que s'estableixen entre els nuclis lingüístics.
2.- Variant diastràtica, és a dir, el sociolecte. La llengua varia segons la nostra edat, sexe, formació, professió, vivències... El sociolecte es forma amb elements externs que configuren la personalitat del parlant d'una llengua.
3.- Variant diafàsica, és a dir, els registres. Cada situació comunicativa exigeix un ús particular de la parole. Així, un registre culte, s'aproparà a l'estàndard lingüístic (langue). Un registre informal tindrà més trets dialectals, estrangerismes i "incorreccions" (parlant des del punt de vista de l'ideal lingüístic: la norma).
Una quarta possibilitat seria l'idiolecte, és a dir, els trets específics de la parole d'un parlant.
Podríem considerar la llengua estàndard, la langue, com una variant que participa en les tres variants (o quatre) que hem enumerat anteriorment. La langue seria un dialecte (els parlants som, com a mínim, bidialectals, ja que usem una realització pròxima a l'estàndard en unes situacions comunicatives més formals i una realització dialectal en situacions més informals). També seria una variant diafàsica, ja que es relaciona amb un registre culte.
Però la norma no es crea del no-res. Hi ha factors que configuren l'estàndard lingüístic, la langue: el centre econòmic i de poder, el centre cultural, una tradició literària, etc. Per això, les variants diatòpiques (els dialectes) més pròximes a l'estàndard resulten automàticament prestigiades, tot i que no es corresponen amb l'estàndard. Quan hi ha més d'un centre, una llengua pot vore sorgir diferents normatives, o pot vore sorgir una normativa "panlingüística". El castellà té una normativa "panlingüística", o almenys va en eixa direcció. En fa prova la creació del Diccionario Panhispánico de Dudas y el consens al qual han arribat les diferents acadèmies per a l'elaboració de la nova gramàtica i ortografia.
El portugués i el francés (en diferent mesura) tenen també esta "problemàtica" (en el cas que això siga un problema...). El portugués de Brasil té una normativa diferent del portugués de Portugal. Tot i això, també hi ha una tendència a la creació d'una única normativa que reculla les variants lingüístiques cultes (o les diferents normatives) de la llengua. El francés, tot i ser una llengua molt menys plural que el portugués i el castellà (a nivell normatiu, vull dir) també disposa de diccionaris propis per a les normatives locals, com per exemple, el projecte del diccionari del FRANQUS per al francés del Quebec.
Tot i això, el francés és una llengua (langue), tant se val si hi ha diferències diatòpiques (dialectes) molt accentuades i que donen lloc a la creació d'eines normatives diferenciades. El casos més extrems podrien ser els de la dariya en àrab o el del xinés. Tot i que lingüísticament, els "dialectes" de l'àrab i del xinés es consideren això, variants diatòpiques, en realitat no són intel·ligibles.
Què passa amb el valencià i el català? Doncs, hi ha un parell de cosetes que hi entren en joc.
La primera és la voluntat de divisió dels valencians, que no volen ser identificats com a catalans. Joan Fuster diu que si Catalunya no fóra el nom de Catalunya, sinó el del conjunt de territoris de parla catalana, els valencians se sentirien catalans. Però Catalunya es diu Catalunya i no Comunitat Barcelonesa. I la llengua que naix als Pirineus i que es difon pel sud i per l'est amb la reconquesta es diu "català".
Però el nom de la llengua no ha sigut sempre el mateix. A l'Edat Mitjana, era normal usar el terme "romanç" per a referir-se a la llengua pròpia. A voltes, el terme "romanç" anava acompanyat del topònim. Així trobem un "romanç barcelonés", un "romanç valencià", un "romanç alacantí", etc. Això no ocorre només aquí. També tenim un "romanç sevillà", un "romanç toledà", un romanç castellà", etc. Però, ¿el sevillà, el toledà i el castellà són llengües diferents? No. El romanç barcelonés i el romanç valencià són, aleshores, la mateixa llengua. Els textos més importants del Segle d'Or de la literatura en català, però, s'escriuen al País Valencià, i estan escrits, segons la terminologia de l'època, en "romanç valencià".
El procés d'identitat dels parlants amb la seua llengua es produeix de manera molt precària als territoris de parla catalana. El castellà esdevé, a la Decadència, la llengua de l'imperi. El castellà és la llengua de cultura, i la seua normativització s'estén i s'accepta en tots els territoris castellanoparlants. El català es normativitza al començament del segle XX. Hem de recordar que poc després de la normativització del català (també del valencià amb les Normes del 32) el català torna a ser una llengua prohibida per Franco.
La política de Franco intentarà afeblir els nacionalismes i les identitats nacionals d'Espanya. Per la qual cosa, sorgeixen les primeres veus a dir que el valencià no és català. El 1979 sorgeixen les Normes del Puig, que van ser acceptades pels primers governs de la Generalitat Valenciana (implícita o explícitament i amb més o menys intensitat). Estes normes del Puig intenten fer normativa la variant apitxada de València capital. La jugada de Franco va ser rodona: una llengua amb molts parlants pot tindre una determinada força, si la dividim, la força és menor i és més fàcil la castellanització dels parlants.
Una normativa no pot tindre en compte cada variant dialectal o variant diatòpica. Cada sistema lingüístic ha de tindre una normativa. Potser més, com és el cas del català noroccidental i oriental i el català sudoccidental (o valencià). I és normal que hi haja dues normatives perquè la llengua de cultura de bona part de la història del català es va desenvolupar a València. Per això, la normativa accepta les formes "jo parlo" [parlu/parlo] i "jo parle".
Però l'herència de la ideologia franquista, a nivell lingüístic, ha penetrat en el poble valencià. És freqüent sentir dir "és que no parlem eixa llengua", en referència a l'estàndard valencià. És evident. Més que res perquè la realització de la llengua (langue) es fa a través dels dialectes (parole), és a dir, de les variants diatòpiques.
Els andalusos tampoc no senten que la normativa del castellà reflectisca la seua parla (parole). Però estem parlant de l'estàndard, de la normativa comuna que reuneix tots els dialectes o variants diatòpiques.
És freqüent sentir dir que el valencià no és un dialecte del català. Vegem... El terme "dialecte" té una connotació pejorativa. Perquè no usem el terme científic de "variant diatòpica"? Ara bé, què entenem per "català"? La langue o la parole? Evidentment, el valencià és un dialecte del sistema lingüístic català, com ho és també el barcelonés i el gironí (entre d'altres).
També és freqüent sentir que aquí no es diu "aleshores", sinó "entonses". "Entonses" és un castellanisme incorporat en la parole, en la variant diatòpica, en els nivells socials més baixos i, després, en les classes mitjanes. La normativa ha de preservar una determinada estructura pròpia, i ha d'intentar normativitzar elements comuns als parlants i elements que siguen genuïns de la llengua. Però usar l'argument de l'ús de formes diatòpiques (dialectals) per a afirmar que el valencià és una llengua diferent del català, és argumentar que, igualment, l'andalús és una llengua diferent del castellà, o que el mexicà és una llengua diferent del castellà. Perquè els mexicans no tenen "coches", tenen "carros".
Hi ha gent que no entén la paraula "aleshores" o la paraula "gairebé". Però això no és una qüestió de diferències de llengua. És una qüestió de formació. El català és una llengua que, durant bona part de la seua història, ha sigut una llengua desprestigiada, si més no prohibida. Això vol dir que els parlants no han estat familiaritzats amb la norma. A més, els mitjans de comunicació (audiovisuals i escrits) en català són molt recents, per la qual cosa els parlants de català del País Valencià no estan habituats a sentir una realització diferent de la seua pròpia (això s'accentuarà amb la censura de TV3 al País Valencià). Si Espanya estiguera aïllada d'Amèrica Llatina, potser nosaltres no sabríem què és un "carro", o què vol dir "remera" o "chévere". Això faria que a Espanya parlarem una llengua i a Amèrica Llatina una altra diferent?
Evidentment, una normativa, usada en àmbits cultes (conferències, textos escrits, televisió...) no correspon mai a un dialecte, tant se val de quina llengua parlem, si del castellà, si del francés o si del català. El problema per al cas del català és: la política franquista de divisió de la llengua, la persecució (directa o indirecta) del català com a llengua de cultura i el fet que existisquen dos noms per a referir-se a la mateixa cosa. Però... si hi ha gent que parla "castellà" i hi ha gent que parla "espanyol", ens trobem amb dues llengües diferents?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada