València necessita una cançó
per a recuperar el vell somriure
de quan senyorejava sobre el món
amb una ment desperta, alerta i lliure
Feliu Ventura ("Alacant per interior" en Alfabets de futur, 2006)
Amb estos versos comence hui l'entrada. Perquè? Bé, les lletres dels cantautors són poemes. Uns poemes amb un acompanyament musical propici, però poemes. Fa unes quantes setmanes em va agradar un projecte, molt ambiciós, que portava com a nom justament el vers del cantant de Xàtiva: "València necessita una cançó".
Este documental té com a objectiu l'anàlisi de la situació de la música en valencià. A hores d'ara sembla que la música en valencià es troba en el seu millor moment. Això no obstant, no és fàcil sentir-los, per exemple en un bar, o vore un vídeo musical en la televisió. La proliferació dels poetes, joglars del segle XXI, les arrels dels quals hem de buscar-los en la Nova Cançó, està marcada per una absència i una invisibilització per part de les institucions culturals del país.
I és que, com ja he dit, la cançó dels nostres compositors no deixa de ser un bell/vell poema, que es canta dia a dia i que parla del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada