Voldria reflexionar sobre la problemàtica del cànon en la literatura catalanòfona. El cànon és la institucionalització dels textos literaris d’una determinada tradició. Que un text pertanga a esta llista depén, en gran mesura, dels crítics i dels professionals de la literatura.
En literatura catalanòfona hem de ser conscients d’una premissa: la necessitat de la institució literària d’auto afirmar-se. La normalitat de la literatura (i de la llengua) catalanòfona ha conegut alts i baixos al llarg de la seua història. Per a resoldre esta anormalitat, hem de recórrer a principis antropològics relatius a la identitat.
Sense voler fer un estudi sobre la identitat, ja que no és el nostre propòsit ara mateix, hem de dir que aquest fet es fonamenta en la suma de «raça», «llengua» i «religió». Així doncs, la literatura catalanòfona, seguint l’equació proposada, inclourà textos escrits per catalans (prenent-lo en un sentit ampli on s’hi inclouen també els «neocatalans»), catòlics i en llengua catalana. Es discriminarien així produccions de catalans en castellà (per exemple, Miguel Hernández) i de castellans en català (cosa prou inhabitual). El tema de la religió quedaria a banda, ja que no podem dir que aquest element siga discriminatori per al cànon, diguem-ne, clàssic.
Actualment, la situació ideal d’escriptor català que escriu en llengua catalana, ha canviat força. Els nous esdeveniments ens obliguen a allunyar més enllà del marc espanyol la problemàtica del cànon català. La problemàtica posada, per exemple, per un autor andalús que abraça la cultura i la llengua catalana (considerat aleshores com a «neocatalà») es veu ampliada, havent de considerar altres casos més llunyans.
Què pot fer la crítica amb aquests autors marroquins, senegalesos, argentins, xinesos (etc.) que resideixen en territori catalanòfon, que han sabut conjugar les seues arrels patrimonials amb les arrels de la terra que els ha acollit?
Obsoleta l’equació identitària del cànon literari catalanòfon, quina altra hauríem de trobar-ne?
En literatura catalanòfona hem de ser conscients d’una premissa: la necessitat de la institució literària d’auto afirmar-se. La normalitat de la literatura (i de la llengua) catalanòfona ha conegut alts i baixos al llarg de la seua història. Per a resoldre esta anormalitat, hem de recórrer a principis antropològics relatius a la identitat.
Sense voler fer un estudi sobre la identitat, ja que no és el nostre propòsit ara mateix, hem de dir que aquest fet es fonamenta en la suma de «raça», «llengua» i «religió». Així doncs, la literatura catalanòfona, seguint l’equació proposada, inclourà textos escrits per catalans (prenent-lo en un sentit ampli on s’hi inclouen també els «neocatalans»), catòlics i en llengua catalana. Es discriminarien així produccions de catalans en castellà (per exemple, Miguel Hernández) i de castellans en català (cosa prou inhabitual). El tema de la religió quedaria a banda, ja que no podem dir que aquest element siga discriminatori per al cànon, diguem-ne, clàssic.
Actualment, la situació ideal d’escriptor català que escriu en llengua catalana, ha canviat força. Els nous esdeveniments ens obliguen a allunyar més enllà del marc espanyol la problemàtica del cànon català. La problemàtica posada, per exemple, per un autor andalús que abraça la cultura i la llengua catalana (considerat aleshores com a «neocatalà») es veu ampliada, havent de considerar altres casos més llunyans.
Què pot fer la crítica amb aquests autors marroquins, senegalesos, argentins, xinesos (etc.) que resideixen en territori catalanòfon, que han sabut conjugar les seues arrels patrimonials amb les arrels de la terra que els ha acollit?
Obsoleta l’equació identitària del cànon literari catalanòfon, quina altra hauríem de trobar-ne?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada