Del jo al nosaltres

En realitat, l’artista no es diu, no s’expressa o es comunica, sinó dient, expressant o comunicant coses. Per això, disposat a dir-se i a dir-ne, ho diu tot.

Amb aquest aforisme, l'assagista Joan Fuster estableix una totalitat expressiva que es basa en dos elements. D'una banda, l'escriptor que parla de si mateix; d'altra, l'escriptor que parla de les coses. Però quan l'escriptor parla de si mateix, ho fa de manera indirecta, és a dir, a través de la reflexió sobre altres elements. És en aquesta encreuada de camins on devem situar l'espai autobiogràfic.

Sens dubte, aquest element aprofundeix en la reflexió del "jo", ampliant al infinit les possibilitats del pacte autobiogràfic instaurat i definit pel Philippe Lejeune. Nogensmenys, la identificació que exigeix el pacte autobiogràfic entre autor, narrador i personatge esdevindria un terreny marjalenc on aquestes tres instàncies es confondrien.

Quan el Joan Fuster ens afirma que "un home, en tota la seua vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seua obra", ens porta obligatòriament a aquest espai.

El jo es presenta doncs com a una forma a través de la qual l'escriptor es coneix a si mateix, i per la qual el lector és capaç d'arribar a captar l'essència de l'escriptor: "[…] aquells papers eren “meus”, i com a meus, testimonis de mi […]", reconeixerà Fuster.

Però, per quina raó l'home necessita expressar el seu "jo"? Tornem al mestre Fuster, esta volta, a la seua obra Nosaltres els valencians. En el pròleg de sa primera edició de 1962, reconeix que el seu assaig va sorgir, en principi, per a donar-se a si mateix resposta sobre la seua pròpia identitat.

En efecte, al llarg del seu text, intentarà respondre al "¿què són ─què som─ els valencians?", que tant l'ofega. Així, intentarà respondre a una primera persona que no distingeix entre el singular i el plural: Joan Fuster vol conéixer-se com a individu i com a poble.

Tot i que una reflexió sobre les relacions entre el "jo" i el "nacionalisme" ens situarien en terrenys oposats, caldria indicar que en alguns pobles, la relació entre aquests dos elements es produeix de manera quasi obligatòria.

Pensem en la literatura catalana moderna (a partir de la Renaixença). Pensem en les literatures postcolonials. El "jo" de l'autor es barreja amb un "jo" col·lectiu que necessita definir-se. Aquesta col·lectivització no anul·la la veu poètica però l'amplifica. El "jo" individual es converteix en el portaveu de la paraula d'una nació.

En el pròleg a la segona edició del Nosaltres, els valencians, Fuster s'identifica amb el seu text. Tot i que el seu assaig parle d'un "nosaltres" com a col·lectivitat, ell es definirà com la veu catalana dels valencians. És més, en aquest pròleg, ens aclareix que "el llibre havia sorgit d’un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària […]".

D'una experiència prèvia, al igual que Michel de Montaigne, Fuster es vol comprendre i aclarir. Aquesta experiència prèvia, ens dirà, és el fracàs dels valencians com a poble. A través de la reflexió sobre un "nosaltres" en un pla històric, Fuster es comprendrà, i al mateix temps, farà comprendre al poble catalanòfon un "nosaltres" valencià.

Aquesta reflexió s'observa en les últimes línies del pròleg a la segona edició que venim comentant: "si amb això he aconseguit de dur-los, a ells també, a plantejar-se les qüestions que jo m’he plantejat, em donaré per satisfet". La missió de l'assagista és que el lector puga reflexionar sobre les mateixes qüestions que porten a l'escriptor a concebre la seua obra. De no ser així, el seu text seria un fracàs, ja que "en tant que consciència de la societat, l’escriptor és també director de consciència per al seu públic".

És indubtable que el humanista té una funció social, que té origen en la reflexió sobre el seu "jo". Si recopilem la filosofia fusteriana sobre el "jo", caldrà dir que el seu "jo" es reconeix per la seua confrontació amb una tercera persona ("l'altre"), a través de la qual evolucionarà en una solució integradora, la construcció d'un "nosaltres". L'altre seria per a Fuster, doncs, el punt de referència que permet al individu el conéixement de si mateix.

D'aquest amanera, quan Fuster dóna titula un dels seus assaigs Nosaltres, els valencians, no fa res més que indicar-nos la manera per la qual ell es coneix, com a membre d'un col·lectiu i com a individu identificable en una oposició binària ("nosaltres"-"altres").

El "jo" i la literatura d'idees estarien, doncs, vinculades d'una manera molt estreta.