dilluns, 11 d’octubre de 2010

Vora el barranc dels Algadins

Fa uns anys, vaig haver de realitzar un estudi per a Literatura Catalana I (a la Universitat de Granada) sobre una època literària fantàstica: la Renaixença al País Valencià, centrant la meua anàlisi en l’obra del millor representant del Romanticisme valencià en llengua catalana: Teodor Llorente. A través d’aquest estudi, vaig descobrir una cara del País Valencià molt poc habitual. Un País Valencià amb odor a cítric, ple de llum i de joia, on no existeixen adjectius i substantius amb significació o referència negativa.

En mots de Teodor Llorente, el País Valencià que es deixa vore en el Romanticisme valencià és el d’un territori on «sombras, negruras, congojas» són pròpies «de los hijos de otra raza, nacidos entre densas nieblas», ja que «el cielo de nuestra Patria tiene claridades inmensas». En resum, «si algú hi ha que mai riga, eixe no és valencià».

Voldria fer ara unes anotacions sobre aquest moviment literari. El Romanticisme adopta variants pròpies quan es parla de literatura en llengua catalana. De fet, si el Romanticisme en general significa la recuperació d’una tradició i d’una idiosincràsia, diguem-ne, nacional, en literatura catalana aquest fet suposarà la recuperació, a més, d’una llengua per al seu conreu literari. Així doncs, i una volta acabat el període anomenat «Decadència», el Romanticisme es transformarà en «Renaixença», és a dir, en renaixement d’una tradició literària pròpia. Aquest fenomen va tindre un gran auge en la literatura catalana de Catalunya. Nogensmenys, al País Valencià el conreu de la literatura en castellà va predominar sobre la tradició pròpia. Aquest fet no va impedir però el sorgiment de grans poetes com ara el Teodor Llorente.

La poesia del Llorente recrea una terra, un paisatge i una forma d'entendre la vida sustentada en «els camps de tarongers i palmeres». Aquest País Valencià idíl·lic, és tal i com està representat en el seu poema titulat Vora el barranc dels Algadins (1909):

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànets silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!

Paco Muñoz canta el poema Vora el barranc dels Algadins.

4 comentaris:

Anna ha dit...

Me ha gustado mucho, Enrique. El poema es fresco y muy visual. ¡Tomo nota!
PD: ara també necessitem una nova Renaixença!

Enrique Lomas ha dit...

Una de les coses que diferencia la Renaixença catalana de la valenciana és la pasticitat dels poemes i el cant a la terra (tot i que al Principat també se'n fan).

Sobre una nova Renaixença... Seria complicat que es donés, per les seues característiques. Més probable seria una nova literatura militant, com la dels 60, que aconseguisca arribar a la gent i moure les conciències col·lectives...

;-)

Anna ha dit...

Completament d'acord, Enrique. Fa falta una literatura militant :-)

Teatre Olímpia ha dit...

No vaig a fer cap comentari literari, només volia dir que llegir de nou el poema de Teodor Llorente o escoltar el link de la cançó que va fer el Paco Muñoz, m'h portat a la memòria les classes de valencià a l'insti...

JOAN